Des de finals de la dècada de 1960 i principis de la dècada de 1970, la majoria dels sistemes tradicionals de fotografia aèria s'han substituït per sistemes de sensors electroòptics i electrònics aerotransportats i aeroespacials. Mentre que la fotografia aèria tradicional funciona principalment en la longitud d'ona de la llum visible, els sistemes moderns de teledetecció terrestre i aerotransportat produeixen dades digitals que cobreixen les regions espectrals de la llum visible, l'infraroig reflectit, l'infraroig tèrmic i les microones. Els mètodes tradicionals d'interpretació visual en fotografia aèria encara són útils. Tot i així, la teledetecció cobreix una gamma més àmplia d'aplicacions, incloses activitats addicionals com ara el modelatge teòric de les propietats de l'objectiu, les mesures espectrals d'objectes i l'anàlisi d'imatges digitals per a l'extracció d'informació.
La teledetecció, que fa referència a tots els aspectes de les tècniques de detecció de llarg abast sense contacte, és un mètode que utilitza l'electromagnetisme per detectar, registrar i mesurar les característiques d'un objectiu i la definició es va proposar per primera vegada a la dècada de 1950. El camp de la teledetecció i la cartografia, es divideix en 2 modes de detecció: detecció activa i passiva, dels quals la detecció Lidar és activa, capaç d'utilitzar la seva pròpia energia per emetre llum a l'objectiu i detectar la llum reflectida.