Des de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, la majoria dels sistemes tradicionals de fotografia aèria han estat substituïts per sistemes de sensors electroòptics i electrònics, tant aeroespacials com aerotransportats. Mentre que la fotografia aèria tradicional funciona principalment en la longitud d'ona de la llum visible, els sistemes moderns de teledetecció aerotransportada i terrestre produeixen dades digitals que cobreixen les regions espectrals de llum visible, infraroja reflectida, infraroja tèrmica i microones. Els mètodes tradicionals d'interpretació visual en fotografia aèria continuen sent útils. Tot i així, la teledetecció cobreix una gamma més àmplia d'aplicacions, incloent-hi activitats addicionals com ara la modelització teòrica de les propietats dels objectius, els mesuraments espectrals d'objectes i l'anàlisi d'imatges digitals per a l'extracció d'informació.
La teledetecció, que fa referència a tots els aspectes de les tècniques de detecció de llarg abast sense contacte, és un mètode que utilitza l'electromagnetisme per detectar, registrar i mesurar les característiques d'un objectiu i la definició es va proposar per primera vegada a la dècada de 1950. El camp de la teledetecció i la cartografia es divideix en 2 modes de detecció: la detecció activa i la passiva, de les quals la detecció Lidar és activa, capaç d'utilitzar la seva pròpia energia per emetre llum a l'objectiu i detectar la llum reflectida per aquest.